ESTRENAR A TV. PÀNIC

No estrenem a TV, però és quelcom que podria haver passat. I aleshores, com ho hauríem fet? Ens trobem davant d’un tema controvertit. No cregueu que la resposta és tant obvia. Un webdoc és producte per a ser viscut de manera personal, interactiva, i de sobte et trobes amb el repte d’entretenir per igual a tots els membres d’una família, posem per cas, barcelonina que tot just acaba de sopar. Houston, tenim un problema.

El que es perd enfront del que es guanya. Primer hem d’entendre per què són tan diferents els dos formats.

infografia

Públic

Ara no mentirem en dir que el webdoc és el format més visualitzat del món. Per començar se’n fan molts menys que documentals lineals i el format, en principi, no és family friendly, però això ho entendreu al punt 2.

Sense pretensió de crear un estereotip, no podem deixar d’imaginar-nos el visionat del webdoc com una experiència individual, davant d’un ordinador i, sovint, de persones que ja estàven prèviament enamorades del format. No tothom hi passa per haver de pensar cada pocs minuts.

El documental és més còmode. El pots veure des del sofà i anula la necessitat motora de moure el braç i escollir. El fet que es pugui veure a la sobretaula convida al visionat en família o grup.

Control

90s computer tom hanks typing laptop

Perquè un webdoc no és family friendly? Potser hauríem de dir que no ho és per a famílies poc avingudes. La navegació necessita consens i resulta més fàcil si només has de pactar amb tu mateix.

Les decissions que un pot prendre a un webdoc sovint són moltes. No existeix la imposició d’una veu narrativa que ordeni linealment les peces i , per tant, l’usuari controla quina és la seva història i com  és de llarga. Ja sabem que penseu que els que veuen el documental lineal també ho poden fer – només cal apagar la tele -, però això no es pot considerar una experiència completa.

A més l’usuari de webdoc sovint pot explorar entre informació extra i de diferent format: imatges estàtiques, vídeos, escrits. Hi ha una veu narrativa inevitable però el que inspira a l’usuari neix de la juxtaposició dels elements que ha triat ell.

Coneixeu l’efecte Kuleshow?  (no el mireu si sou sensibles)

Aquesta és la base de la màgia del cinema. Si aquesta relació la fa un autor, està marcant més clarament un punt de vista i un discurs. Ni millor ni pitjor, simplement són dues maneres d’interpretar les imatges diferents.

Fugues

Sí, fugues. La màxima competició d’un canal emetent un documental és un altre canal. De veritat. La tentació del zapping que tant ha perseguit a les televisions segueix viva però no és tan crua. Per molts canals que tingui ara la TDT, és probable que si res més interessa a l’espectador torni al canal d’origen.

poltergeist

Ara… les possibilitats que un usauri online es distregui amb el vol d’una mosca i acabi navegant en una pàgina llunyana sense la mínima idea de com tornar, és un fet.  Els webdocs estan pensats – amb més o menys sort- per mantenir l’usuari al voltant dels seus satèl·lits: la participació, la interacció i els mecanismes d’apel·lació constant de l’usuari lluiten contra l’amenaça de la lupa de cercar.


Així doncs, tornem a la pregunta, què passa con un webdoc , digitalment natiu, ha de passar a ser un producte televisiu? I al revés? I si és directament un producte transmedia?


Las Sin Sombrero

Existeix una versió lineal i una interactiva a més d’altres elements transmedia. El webdoc et deixa saltar entre els capítols del documental lineal i complementa la informació amb altres media que permeten el coneixement de Las Sin Sombrero des de una perspectiva més propera.

Las SinSombrero
Media del webdoc Las SinSombrero

Swissleaks de Falciani Vs La lista de Falciani

La versió interactiva posa a prova l’honestedat de l’usuari mitjançant enquestes que es mostren en finalitzar un capítol. Al final del webdoc, com en el cas de Do Not Track, se’ns ensenyen els percentatges i se’ns fa pensar sobre si realment Falkiani és una figura obscura o només humana.

Swissleaks de Falciani
Enquesta a Swissleaks de Falciani

Alma, Hija de la violencia

Alma és un exemple de que ha internet es pot ensenyar violència si és necessari pel discurs. Per què diem això? Perquè la seva versió lineal, creada per a televisió, no ensenya ni la meitat d’imatges sanguinolentes que el webdoc. Al webdoc l’usuari pot triar entre veure a l’Alma o les imatges – de tot tipus – relacionades. Al documental lineal s’intercalen aquelles imatges que previsiblement feriran menys la sensibilitat de l’espectador. Una solució a l’estil Honkytonk: Internet deixa espai a la controvèrsia.

alma


Què en penseu? Quina ha de ser l’estratègia per fer conviure amb una mateixa història dos productes diferents?

 

 

Publicat per

webdocambtitol

Q-5850017-D Pl. Merce, 12 08002 - Barcelona SPAIN

One thought on “ESTRENAR A TV. PÀNIC”

Enviant aquest comentari acceptes les condicions legals i de privacitat

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s